LCF a Castelló d’Empúries 29-3-2003 

CASTELLÓ, CADA PASSA SEMPRE POT SER UN RECORD... 

Tot comença el diumenge anterior al dissabte del concert quan la Irene rep un mail d’en Sito informant del concert a Castelló, sense donar gaire més detalls que el dia. En principi la Irene i jo decidim que hi anirem ja que no ens queda molt lluny, en canvi la Laura diu que segurament que no ja que l’endemà comença a treballar molt aviat i no vol estar feta pols... tot i així un dia o dos més tard, després de que la Irene trobés a Figueres un cartell informatiu sobre el concert i tot el que acompanyava a aquest, la Laura s’ho repensa i diu que farà un esforç per també venir-hi. Arribats al dissabte, amb tot planejat per anar-hi, la senyora, a última hora, es raja al·ludint a una suposada grip... Així que finalment només la Irene i jo enfilem el camí cap al concert, cap a Castelló d’Empúries...

Passaven pocs minuts de les 9 del vespre quan va arribar al lloc on s’havia de fer el concert. Es respirava un ambient humit, fred... semblava que encara no venien els tiquets per la "Botifarrada contra la guerra" que s’havia de fer abans de les actuacions; però al cap de res ja havíem pagat els 3 euros que costava i érem dins la carpa on s’havia de dur tot a terme. Encara no hi havia ni quatre gats, només en Rúben, la seva xicota; la Maria, en Sito i en Charlie de La Caixa i també el tècnic de so i llums, xerrant en una banda; i algunes altres persones, suposadament d’altres grups, en una altra... els únics sorolls que inquietaven l’aire eren les veus i tots els moviments dels improvisats cuiners que estaven preparant el sopar ( seques amb botifarra, pa amb tomàquet i un "gotet" de vi), i més tard el so dels tambors del grup d’animació Quilombo de Girona que ens recordaven que són temps difícils, que allò era un acte de protesta contra la guerra en què ens han ficat, ens agradi o no... ("...qui pogués tornar al passat entre danses de timbals...").

Transcorreguts uns minuts, en Rúben va veure la Irene, i amb això ja vam començar a parlar amb ell i la resta de membres del grup que hi havia per allà, ja que faltaven l’Edu i l’Ignasi que estaven intentant fer un son dins la camioneta... (quins dos!). També sopaven allà, com nosaltres; vam compartir taula amb ells, alguns després van repetir tot sopant amb l’Edu i l’Ignasi que ja havien arribat... se’ls veia amb molta gana... amb ganes de menjar-se al món... i ho faran, no en tingueu cap dubte!

Després d’això, com que ja els hi havíem comentat que volíem comprar alguna samarreta del grup i una maqueta, van començar a muntar la "paradeta", lloc on vam estar fins el començament del concert. La paradeta estava organitzada per la Maria, i s’hi venien samarretes ( colors blau marí i blau elèctric ), el disc i la maqueta. La Irene es va comprar una camiseta blau elèctric: jo la blau marí, i em van regalar la maqueta, tot un detall que els hi torno a agrair, ja que l’anava a comprar perquè encara no la tenia. Alguns curiosos es van acostar fins allà per mirar... almenys així el nom de La Caixa Fosca va començant a sonar a tots els racons de Catalunya, que és el que més importa ara per ara, que es donin a conèixer, perquè de talent els sobra. També esmentar la frase d’en Sito mentre esperàvem el directe, que s’acosta a on estàvem, ens posa una mà a l’espatlla de la Irene i l’altra la meva i exclama: "Estos fans que tienen más moral que el alcoyano...!". Tots ells unes grans persones, alguns amb més sentit de l’humor, com en Sito, d’altres més tímids, com l’Ignasi, i d’altres més seriosos... (Edu les teves fans m’han comentat que has de riure més... va home ni que sigui per fer-les felices... jaja!).

Just abans de començar el "bolo", en Rúben, que va està gairebé tota l’estona a la paradeta amb nosaltres, ens va fer una dedicatòria a la maqueta i la resta ens la van firmar; a la Irene també el disc que l’havia portat dins la seva maleta màgica... que sincerament semblava la butxaca d’en Doraemon, per això l’adjectiu de màgica... D’aquí va sortir també una màquina de fotografiar, amb la qual ens vam fer una foto amb tots ells, i la Irene va acabar el carret tirant-los més fotos abans, durant i després del concert. De l’esmentada motxilla també en va aparèixer una filmadora, amb la què la Irene va filmar trossos del concert.

Ja eren cap a quarts de 2 quan van començar a tocar, després d’haver aguantat alguna actuacions més suportables que d’altres, i just després de tornar a veure l’espectacle del grup Quilombo, La Caixa ja estava situada sobre l’escenari... al centre, a la part de darrera, en Charlie a la bateria, més a la meva esquerra en Sito al baix; al centre, a la part de davant en Rúben amb la seva guitarra acústica; i la dreta, al darrera l’Ignasi als teclats i al davant l’Edu a la guitarra elèctrica. Davant de l’escenari només ens hi vam situar els que els coneixíem, entre ells els pares de l’Ignasi (també amb una màquina de filmar), que els acompanyen arreu on van segons m’han comentat; la resta de gent, que era poca, estava més allunyada situada just al fons, a la barra de la carpa. Van iniciar amb un elèctric Cel vermell, mentre en Rúben presentava al grup: "Bona nit Castelló... som La Caixa Fosca... estem presentant el nostre primer disc". En segon lloc va sonar Des del cul de món; a final d’aquesta cançó en Rúben va deixar anar: "Aquest bolo el voldria dedicar a la Irene, en Damià i en Franc que ens han vingut a veure, moltes gràcies a ells!". Van seguir amb Junts, acompanyada del crit d’en Sito:"Aquestes mans cap amunt, o és que no teniu mans els de Castelló?"; una gran cançó, que en directe encara guanya més! Van continuar amb força, amb dues d’enèrgiques: 100.000 nits i sobretot Fum..., dues cançons que van precedir a... "Anem a ordenar una mica el món que està fet una merda... aquesta cançó es diu: Desordre!". Tot seguit: "Aquest és un tema nou, es diu: Dins del mirall", una composició que sentia per primera vegada, i que sonava realment bé! La va seguir una altra de nova, En la barra del bar, un tema en castellà que em va sorprendre, i no pel sol fet de que no fos en català! Just després van tocar una de les seves cançons, segurament, més conegudes: Quan el boig tingui mestre, que va ser l’anticipi de Cauen les flors, un altre dels temes nous, una cançó de les que més agrada a alguns components del grup. A l’estil Radiohead, amb més música que lletra, perquè ens entenguem: més "cuidada" musicalment i amb una lletra que podria semblar simple ( que moltes vegades són les millors) ... ja tinc ganes de tornar-la a sentir, perquè amb una vegada poc més puc dir... La fi del concert s’acostava, ja havíem entrat en la recta final, van sonar Mala estrella i.... "Aquesta és una de les nostres cançons preferides: Serà el camí"... pensàvem que amb aquesta cançó ja donarien per acabat el "bolo", però ens van sorprendre, perquè just acabar aquest gran tema en Rúben va dir: " I per acabar... Sort!·" "Que tingueu molta sort els de la barra!"- va exclamar i va continuar dient "una mica d sort sobretot per als milions de nens que es moren de gana cada dia, aviam si els deixem en pau amb la puta guerra dels collons, perquè jo ja n’estic fins als collons de la guerra. La gent es mor de gana cada dia i ningú se n’enrecorda hòstia!". En principi no volien fer cap tema lent, ja que per l’ambient que hi havia, havien decidit que convenia tocar les cançons més "canyeres": però com que abans la Maria ens havia deixat veure el repertori i ens havia dit si hi havia alguna cançó que ens fes més il·lusió que toquessin... i li vam dir Sort... doncs ens van acabar d’alegrar la nit! Perquè després alguns dubtin d’ells com a persones... si és que només s’han de conèixer!

            Finalitzat ja el concert.... l’Edu, sense demanar-li, em va donar la pua de la guitarra (te la podies haver guardat per alguna fan que després se’m queixen...)... cal dir que la vaig oferir a la Irene, però no la va acceptar, o sigui que un altre gran record que me’n vaig endur... després en Rúben ens va agrair altra vegada la nostra presència en nom de tots, que no calia però... ( que quedi dit ); ens va donar el repertori per poder-lo posar a la web i ens vam acomiadar d’ell, ja que a partir de llavors ja estarien enfeinats desmuntant els instruments, i no convenia pas molestar-los més, que amb el canvi d’hora i tot plegat ja eren gairebé les 4 de la matinada! Posteriorment ens vam acomiadar també de la seva xicota, dels pares de l’Ignasi i també d’ell mateix, un gran "paiu"! Amb tot això ja s’havia acabat tot, i havia arribat l’hora de partir. Tal com havíem arribat vam marxar, acompanyats d’un gran silenci, però ens emportàvem dins nostre uns grans records, tots gràcies a La Caixa Fosca...

DaMi